Posidó

En la mitologia grega, Posidó (en grec Ποσειδών) era el déu dels oceans. Malgrat que va ser el rei dels mars, mai es traslladava en vaixell, solia moure's amb una quàdriga impulsada per dofins. Té el seu equivalent en lamitologia romana en el déu Neptú. Els seus atributs són el cavall i el trident. També se l'anomenava Asfali.

Estava casat amb Amfitrite. La història d'amor entre Posidó i Amfitrite va començar quan Posidó va veure a la Nereida Amfitrite ballar a l'illa de Naxos. Posidó es va enamorar d'ella i li va demanar matrimoni però aquesta li va respondre que no. Amfitrite es va amagar a la serralada de l'Atles però un dofí la va trobar i la va convèncer perquè es casés amb Posidó. Posidó, agraït, va crear la constel·lació del Dofí.

etimologia

La primera idea conservada del nom , escrit en lineal B , és Po - es - dóna - o o Po - es - dóna - wo - ne , que corresponen a Poseidaōn i Poseidawonos en grec micènic ; en grec homèric apareix com Ποσειδάων ( Poseidaōn ) ; en eòlic com Ποτειδάων ( Poteidaōn ) ; i en dòric com Ποτειδάν ( Poteidan ) , Ποτειδάων ( Poteidaōn ) i Ποτειδᾶς ( Poteidas } .5 Un epítet comú de Posidó és Γαιήοχος Gaiēochos , ' agitador de la Terra' , epítet que també s'identifica en tauletes en lineal B.6

Els orígens del nom « Posidó » no estan molt clars . Una teoria el divideix en un element que significa ' marit ' o 'senyor ' ( πόσις posis , del Peu * pótis ) i un altre que significa ' terra ' ( δᾶ dóna , dòric per γῆ gē ) , obtenint alguna cosa com ' senyor o espòs de la Terra ' , cosa que el relacionaria amb Demèter , ' mare de la Terra ' . [ cita requerida ] Walter Burkert considera que « el segon element dóna roman desesperadament ambigu » i troba la interpretació ' consort de la Terra ' «bastant impossible de demostrar » .7 Una altra teoria interpreta el segon element com relacionat amb la paraula Dawon , 'aigua' en alguns idiomes indoeuropeus ( per exemple sànscrit , df'nu : dew ) ; això faria que Posei - Dawon fos el 'senyor de les aigües' .8 Hi ha també la possibilitat que la paraula tingui un origen pre- griego.9

Zeus

 

Zeus en la mitologia

En la mitologia grega Zeus és el déu suprem de l'Olimp. Fill de Cronos (Saturn en la mitologia romana) i Rea. Té el seu equivalent en la mitologia romana en el déu Júpiter i en l'hindú Indra. Va lluitar contra el seu pare amb el suport de la resta de déus i en derrotar-lo va ocupar el seu tron a l'Olimp.^[1]

Els seus atributs són el llamp, l'àliga, el toro, i el roure. Se'l sol representar o bé dempeus amb el llamp a la mà dreta alçada, o bé assegut en posat majestàtic.

Va casar-se amb Hera però tingué diferents embolics i fills amb altres dones ja fossin divines o mortals i també va mantenir relacions amb algun noiet com Ganimedes. Una de les seves dones era Mnemòsine, deesa de la memòria. Amb ella va tenir nou filles, les muses: Euterpe, Terpsícore, Polímnia, Melpòmene, Talia, Cal·líope,Urània, Clio i Èrato. Alguna de les seves conquestes femenines són Alcmena, una mortal anomenada Leda a la qual Zeus va posseir convertit en cigne, o Europa. Per tal d'aconseguir els seus desitjos era capaç de transformar-se en qualsevol animal. A més, posseïa el domini sobre les tempestes, els llamps i els trons.

Naixement

Cronos va ser pare de diversos fills amb Rea: Hèstia, Demèter, Hera, Hades i Posidó, però se'ls va empassar així que van néixer, ja que Gea i Urà li havien revelat que seria destronat pel seu propi fill, tal com ell havia destronat el seu pare. Però quan Zeus estava a punt de néixer, Rea va demanar consell a Gea per ordir un pla que el salvés, i així Cronos tingués el just càstig als actes contra Urà i contra els seus propis fills. Rea es va amagar a l'illa de Creta, on va donar a llum a Zeus, segons unes versions al mont Ida i segons unes altres al mont Dicte. Després va enganyar Cronos, donant-li una pedra envoltada en bolquers que aquest es va empassar sense desconfiar-ne.

Infantesa

Rea va amagar Zeus en una cova del Mont Ida a Creta. Segons diverses versions d'aquesta història, Zeus va ser criat:

1. Per Gea.
2. Per una cabra anomenada Amaltea, mentre que una companyia de Curetes o Coribantes (soldats o déus menors) ballaven, cridaven i donaven cops per fer soroll perquè Cronos no sentís els plors del nen.
3. Per una nimfa anomenada Adamantea. Com que Cronos governava la terra, els cels i el mar, ella el va amagar penjant-lo amb una corda d'un arbre, i així quedava suspès entre la terra, el mar i el cel, essent doncs invisible al seu pare.
4. Per una nimfa anomenada Cinosura. En agraïment, Zeus la va fer pujar entre els estels després de la seva mort.
5. Per Melisa, qui el va alimentar amb llet de cabra i mel.
6. Per una família de pastors sota la promesa que les seves ovelles estarien protegides dels llops.

Thot

En la mitologia egípcia, Thot^[1] és el déu de la saviesa, representat com un ibis o un babuí. És l'inventor del calendari de 365 dies, de l'escriptura i del llenguatge. Encarnació de la intel·ligència i de la paraula, coneix les fórmules màgiques a les quals no s'hi poden resistir els déus. Era el patró dels escribes. Era fill o bé de Ra o de Set. Era un company d'Astennu qui a voltes era el mateix Thoth. La seva esposa (o filla, segons versions) era Seshat.

Era conegut com a un mediador raonable. Donà suport a Horus enfront de Seth i va fer de mitjancer entre Tefnut i Ra. En laDuat, l'inframón, ajudava Osiris a jutjar les ànimes en la mort. També convencé Hathor (en altres versions: Tefnut) de retornar a Egipte, d'on havia fugit, després de posar-se d'acord amb Ra (en altres versions: Shu)

Sovint és identificat amb el déu grec Hermes.

Durant l'últim període de la història d'Egipte el culte a Thoth va anar guanyant relleu i milers d'ibis foren momificats i enterrats en el seu honor.

Se'l representava amb un cap d'Ibis (amb un bec que sembla la lluna creixent) o d'un babuí.

Noms alternatius: Thoth, Djeheuty, Tehuti, Tahuti, Zehuti

 

Ptah

En la mitologia egípcia Ptah ("creador") és un déu creador i deïtat patrona de Memfis, així com dels artesans. A diferència de Sokar, un altre déu dels artesans, Ptah estava associat amb alguns artesans basats en la pedra. Apis era el seu oracle. Tardanament fou combinat amb Seker i Osiris per crear Ptah-Seker-Osiris. Com a Tanen, Ptah era conegut com a un déu de les ànimes i l'inframon.

Estava casat amb Sekhmet o (més extranyament) Bastet. La seva descendència inclou Nefertem, Mihos, Imhotep i Maahes. En alguns mites fou el creador de Ra.

En l'art se'l representava com a un home momificat sostenint un ceptre amb les seves mans que estava guarnit amb unankh, was i djed (símbols de la vida, poder i estabilitat, respectivament).

Noms alternatius: Ta-tenen, Tanen, Tathenen

 

Maat

En la mitologia egípcia, Maat (o Maāt) era la deessa de la veritat, i la justícia.

A l'inframón Maat proveïa la Ploma de la veritat, la ploma d'estruç amb què les ànimes (ka) del difunt es comparaven al Rebedor de les Dues Veritats a Duat, durant la psicostàsia. Una ànima que pesés més que la ploma (ja que el pecat té pes) era devorada perAmmit i Babi. Una bona ànima, és a dir, una que pesés menys que la ploma, s'enviava al paradís d'illes cobertes de canyes (Aaru).

Maat era la deessa de la justícia, la veritat i l'ordre, tant còsmic com polític com social. Es tractava d'una deessa fonamental en la tasca de govern dels faraons com a suprema guardiana de l'ordre universal. Protectora dels jutges, que eren seguidors seus, era considerada també aliment dels déus: en el ritual diari, el sacerdot feia ofrena d'una figura seva al déu, per tal d'alimentar-lo.

Virtut

Maat, per extensió, era la qualitat moral per excel·lència, una virtut, un principi rector que havia de ser la base de la conducta dels egipcis, especialment del faraó, com a exemple per al seu poble.

Osiris

  

Osiris

En la mitologia egípcia Osiris o Usiris era un dels déus més importants. Era pare d'Horus i marit d'Isis (deessa de la fertilitat). Era el déu de la mort i del "més enllà" encara que també era un déu agrari però, sobretot, se l'anomenava Déu de la resurrecció. Segons les creences de l'Antic Egipte, la vida va començar amb els éssers divins. La primera divinitat s'anomenàAton, i era el déu de la llum. Amb les seves costelles, Aton va crear a Shu, déu de l'aire, i Tefenet, deessa de l'aigua. Aquests dos es varen casar, i van tenir dos fills: Geb (déu de la terra) i Nut (deessa del cel). Geb i Nut, tot i ser germans (l'endogàmia no era estranya a Egipte), van casar-se i varen tenir quatre fills: Osiris, Seth, Isis i Neftis.

Els textos dels sarcòfags el relacionaven amb el blat, ja que quan mor la llavor, reneix més tard en forma d'espiga (resurrecció). Osiris representa tot el que reneix, sobretot el Nil, que és un símbol de regeneració i fertilitat, per tant, també és símbol de la natura.

Els egipcis el representaven com un humà momificat amb una corona blanca i dues plomes.

Seth, que va matar a Osiris, el va esquarterar i va repartir i enterrar els trossos del seu cos en llocs diferents, per tal que estiguessin separats. Isis la germana i esposa d'Osiris els va anar recollint i cosint de un en un fins a tornar a donar-li la vida. Aquest mite es va anar repetint cíclicament, de tal manera que l'hivern representava el regnat de Seth i la primavera l'estació del retorn d'Osiris a la vida.

Osiris, també anomenat Asar o Usir, estava enterrat a la ciutat d'Abydos de la qual n'era el patró.

Beb era el seu fill primogènit. Tardanament se'l relacionaria amb Seker i Ptah per crear Ptah-Seker-Osiris i se l'identificaria ambHeryshaf.