Apol·lo

Etimologia

L'etimologia d'Apol·lo és incerta. Els autors antics varen recollir diversos exemples d'etimologia popular. Així doncs, Plató relaciona el nom al seu Cràtil amb ἀπόλυσις (redimir), ἀπόλουσις (purificació) i ἁπλοῦν (simple), en particular en referència a la forma tessàlia del nom, Ἄπλουν, i finalment amb Ἀει-βάλλων (qui sempre dispara).

També s'ha suggerit^[2][3] que Apol·lo prové de la deïtat hurrita i hittita Aplu, que era força invocada durant els anys de plaga. Aplu prové de l'accadi Aplu Enlil, que significa el fill d'Enlil, un títol que s'aplicava al déu Nergal, que estava relacionat amb Xamaix, el déu babilònic del sol.

Atributs

Els atributs més comuns d'Apol·lo eren l'arc i les fletxes (com la seva germana Àrtemis), o també una lira o una cítara, ja que era el déu de la música, i també el plectre i l'espasa. Un altre emblema típic era el trípode de sacrificis, representatiu dels seus poders profètics. El llorer és l'arbre que li és consagrat, ja que es feia servir en sacrificis expiatoris i també per elaborar la corona de la victòria dels Jocs Pitis, que se celebraven en honor seu cada quatre anys a Delfos. La palmera també li era consagrada perquè havia nascut sota d'una a Delos. Entre els animals que li estaven consagrats s'incloïen els llops, els dofins i els cabirols, els cignes i les cigales (simbolitzant la música), falcons, cornelles, corbs i serps (en al·lusió a les seves funcions com a déu de la profecia), els ratolins i els grifons, mítics híbrids d'àguila i lleó d'origen oriental.

Com a déu de la colonització, Apol·lo aconsellava sobre les colònies, especialment durant l'època de més apogeu, del 750 al 550 aC. Segons la tradició grega, va ajudar els colons cretencs o arcadis a fundar la ciutat de Troia. Tanmateix, aquesta història podria reflectir una influència cultural que tingués la direcció contrària:texts cuneïformes hittites mencionen un déu de l'Àsia Menor anomenat Appaliunas o Apalunas en relació amb la ciutat de Wilusa, mencionada en inscripcions hittites, que actualment se sol considerar idèntica a la grega Ilió per la majoria d'investigadors.

En el context literari Apol·lo representa l'harmonia, l'ordre i la raó, característiques que contrasten amb les de Dionís, déu del vi, que representa l'èxtasi i el desordre. El contrast entre els papers d'aquests déus queda reflectit en els adjectius apol·lini i dionisíac. No obstant això, els grecs creien que les dues qualitats eren complementàries.

Apol·lo romà

Els romans adoptaren el culte a Apol·lo dels grecs. Com déu genuïnament grec, Apol·lo no tenia equivalent directe en la mitologia romana, tot i que els poetes posteriors al·ludiren freqüentment a ell com Febus. Hi havia una tradició en què l'oracle dèlfic era consultat tan aviat com en el període dels reis romans durant el regnat de Tarquini el Superb. Amb motiu d'una pesta el 430 aC, s'establí a Roma el primer temple als camps Flaminis, reemplaçant un antic lloc de culte conegut allà com l'Apollinare. Durant la Segona Guerra Púnica (212 aC) els Ludi Apollinares, foren instituïts en el seu honor, seguint les instruccions d'una profecia atribuïda a Marció. A l'època d'August, que es considerava a si mateix sota l'especial protecció d'Apol·lo i fins i tot es deia que era el seu fill, el seu culte es desenvolupà i es convertí en un dels principals déus de Roma. Després de la batalla d'Actium, que es lliurà prop d'un santuari d'Apol·lo, August amplià el seu antic temple, li dedicà una porció del botí i instituí jocs quinquennals en honor seu. També va erigir-li un nou temple dedicat al mont Palatí. Els sacrificis i oracions al Palatí dedicats a Apol·lo i Diana constituïen la culminació dels jocs seculars, celebrats en el 17 aC per commemorar l'inici d'una nova era.