Hefest

HEFEST

Mites

Algunes notícies sostenen que era fill de només Hera que l'hauria engendrat ella sola en venjança perquè Zeushavia fet el mateix per procrear a Atena. Algunes llegendes sostenen que la seva mare Hera el va expulsar de l'Olimp degut al fet que era coix i deformat, unes altres, que va ser el seu pare Zeus qui el va llançar a causa d'una conspiració d'Hera i Hefest per a enderrocar-lo. Sigui d'una manera o d'una altra, el seu cos va caure al mar on dues nereides, Tetis i Eurínome, el van recollir i el van cuidar a l'illa de Lemnos fins que va créixer. Va succeir que Tetis, la seva mare adoptiva, va acudir a una festa a l'Olimp lluint una preciosa joia que havia estat confeccionada per Hefest; l'ornament va despertar l'enveja de les deesses, especialment d'Hera, qui va obtenir de Tetis el nom de l'orfebre. Hera li va demanar a Hefest que retornés a l'Olimp, desig que no va obtenir, a desgrat dels precs que Tetis i els déus van fer a Hefest; fins que va intervenir el déu Dionís, qui mitjançant una poció va aconseguir la promesa d'Hefest d'acudir a la convocatòria d'Hera, no obstant el déu de la farga va quedar contrariat per la paraula donada en contra de les seves voluntats, per això va enviar a Hera un tron d'or del què una vegada que s'hi va haver assegut, la seva mare no va poder aixecar-se; així que Hefest, amo de la situació, va imposar severes condicions per a retornar a la llar dels déus, una de les quals era contraure matrimoni amb Afrodita, deessa de l'amor. Uns altres sostenen que la deessa de la bellesa va estar disposada a ser esposa d'Hefest a canvi que fabriqués per a ella un collaret semblant al de la nereida Tetis.

No obstant això, Afrodita li va ser infidel pels seus amors amb Ares, el déu de la guerra; quan Hefest va tenir notícia d'aquestes relacions, va preparar un parany: va teixir una xarxa de plata gairebé invisible i la va col·locar sobre el llit on anaven a jeure Ares i Afrodita. Quan la xarxa va atrapar als amants i aquests van començar a cridar, Hefest es va presentar de seguida cridant a tots els déus per a denunciar l'adulteri. Hesiodor conta que el succés va ser motiu de gran aldarull a l'Olimp.

Els fills d'Hefest van ser Cècrops, Erictoni, que va crear els carros per a ocultar la deformitat de les seves cames, i el bandit Cacus.

Va tenir relacions amb la nimfa Cabiro.

Les seves creacions

Prenent com a base argila, Hefest va crear la primera dona, que va rebre per nom Pandora. Hefest va anar creixent i es va fer un hàbil artesà en l'elaboració del ferro i altres metalls. Hom creia que el taller d'Hefest estava situat sota l'Etna. Hefest, utilitzant els seus coneixements, elaborava per a les seves mares adoptives belles joies.

Algunes de les seves creacions més famoses són:

• el ceptre d'Agamèmnon
• les sandàlies alades d'Hermes
• l'armadura d'Aquiles
• el carro d'Helios

Per ajudar-se, comptava amb els treballs dels cíclops i d'autòmates que va crear. Entre aquests destaquen Cedalió, les celedones, Talos i uns trípodes animats que patrullaven l'Olimp

                                       Apol·lo

Etimologia

L'etimologia d'Apol·lo és incerta. Els autors antics varen recollir diversos exemples d'etimologia popular. Així doncs, Plató relaciona el nom al seu Cràtil amb ἀπόλυσις (redimir), ἀπόλουσις (purificació) i ἁπλοῦν (simple), en particular en referència a la forma tessàlia del nom, Ἄπλουν, i finalment amb Ἀει-βάλλων (qui sempre dispara).

També s'ha suggerit^[2][3] que Apol·lo prové de la deïtat hurrita i hittita Aplu, que era força invocada durant els anys de plaga. Aplu prové de l'accadi Aplu Enlil, que significa el fill d'Enlil, un títol que s'aplicava al déu Nergal, que estava relacionat amb Xamaix, el déu babilònic del sol.

Atributs

Els atributs més comuns d'Apol·lo eren l'arc i les fletxes (com la seva germana Àrtemis), o també una lira o una cítara, ja que era el déu de la música, i també el plectre i l'espasa. Un altre emblema típic era el trípode de sacrificis, representatiu dels seus poders profètics. El llorer és l'arbre que li és consagrat, ja que es feia servir en sacrificis expiatoris i també per elaborar la corona de la victòria dels Jocs Pitis, que se celebraven en honor seu cada quatre anys a Delfos. La palmera també li era consagrada perquè havia nascut sota d'una a Delos. Entre els animals que li estaven consagrats s'incloïen els llops, els dofins i els cabirols, els cignes i les cigales (simbolitzant la música), falcons, cornelles, corbs i serps (en al·lusió a les seves funcions com a déu de la profecia), els ratolins i els grifons, mítics híbrids d'àguila i lleó d'origen oriental.

Com a déu de la colonització, Apol·lo aconsellava sobre les colònies, especialment durant l'època de més apogeu, del 750 al 550 aC. Segons la tradició grega, va ajudar els colons cretencs o arcadis a fundar la ciutat de Troia. Tanmateix, aquesta història podria reflectir una influència cultural que tingués la direcció contrària:texts cuneïformes hittites mencionen un déu de l'Àsia Menor anomenat Appaliunas o Apalunas en relació amb la ciutat de Wilusa, mencionada en inscripcions hittites, que actualment se sol considerar idèntica a la grega Ilió per la majoria d'investigadors.

En el context literari Apol·lo representa l'harmonia, l'ordre i la raó, característiques que contrasten amb les de Dionís, déu del vi, que representa l'èxtasi i el desordre. El contrast entre els papers d'aquests déus queda reflectit en els adjectius apol·lini i dionisíac. No obstant això, els grecs creien que les dues qualitats eren complementàries.

Apol·lo romà

Els romans adoptaren el culte a Apol·lo dels grecs. Com déu genuïnament grec, Apol·lo no tenia equivalent directe en la mitologia romana, tot i que els poetes posteriors al·ludiren freqüentment a ell com Febus. Hi havia una tradició en què l'oracle dèlfic era consultat tan aviat com en el període dels reis romans durant el regnat de Tarquini el Superb. Amb motiu d'una pesta el 430 aC, s'establí a Roma el primer temple als camps Flaminis, reemplaçant un antic lloc de culte conegut allà com l'Apollinare. Durant la Segona Guerra Púnica (212 aC) els Ludi Apollinares, foren instituïts en el seu honor, seguint les instruccions d'una profecia atribuïda a Marció. A l'època d'August, que es considerava a si mateix sota l'especial protecció d'Apol·lo i fins i tot es deia que era el seu fill, el seu culte es desenvolupà i es convertí en un dels principals déus de Roma. Després de la batalla d'Actium, que es lliurà prop d'un santuari d'Apol·lo, August amplià el seu antic temple, li dedicà una porció del botí i instituí jocs quinquennals en honor seu. També va erigir-li un nou temple dedicat al mont Palatí. Els sacrificis i oracions al Palatí dedicats a Apol·lo i Diana constituïen la culminació dels jocs seculars, celebrats en el 17 aC per commemorar l'inici d'una nova era.

Ares

                           ARES

En la mitologia grega, Ares (Αρης) és el déu de la guerra. Fill de Zeus i d'Hera. Els romans el van identificar amb Mart.

El seu origen no és hel·lè sinó que prové de la salvatge regió de Tràcia. Els grecs ja tenien altres déus guerrers, com Atena, però Ares és diferent. Ares és temperamental, brutal i sanguinari. Per això els grecs, que veneraven l'equilibri i la intel·ligència, mai no li van donar massa importància. En tots els combats que lliura amb Atena, o fins i tot amb mortals com Heracles o Diomedes, sempre en surt derrotat. Això mostra com els grecs preferien una combinació de força i intel·ligència a la força bruta d'Ares.

En els assumptes amorosos, en canvi, va tenir un enorme èxit. Es va aparellar amb deesses (p.ex. Afrodita),nimfes (Harmonia) i mortals (p.ex. Aglauros) i va tenir nombrosos fills. Els més famosos són Eros, Deimos,Fobos, Ànteros i les Amazones.

Sol ser representat dalt d'un carro de guerra. Té l'elm d'or, porta escut, està cobert d'una armadura de bronze i el seu braç és poderós e incansable. Sol anar acompanyat de Deimos (el terror), Fobos (el pànic) i per la seva germana Enió (l'horror).

Símbolos

Ares tenía una cuadriga tirada por cuatro sementales inmortales con bridas de oro que respiraban fuego.²² Entre los demás dioses, Ares era reconocido por su armadura de bronce y por la lanza que blandía en batalla. Sus pájaros sagrados eran laslechuzas, los pájaros carpinteros y especialmente los buitres. Según las Argonáuticas²³ los pájaros de Ares (Ornithes Areioi) eran una bandada de pájaros cuyas plumas podían lanzar como dardos y que guardaban el altar que las amazonasdedicaron al dios en una isla del mar Negro. Su animal favorito era el perro.

En el arte griego clásico sus atributos usuales eran un casco crestado y una lanza con la cual derrotaba fácilmente a sus enemigos.

Mitología