Hefest

HEFEST

Mites

Algunes notícies sostenen que era fill de només Hera que l'hauria engendrat ella sola en venjança perquè Zeushavia fet el mateix per procrear a Atena. Algunes llegendes sostenen que la seva mare Hera el va expulsar de l'Olimp degut al fet que era coix i deformat, unes altres, que va ser el seu pare Zeus qui el va llançar a causa d'una conspiració d'Hera i Hefest per a enderrocar-lo. Sigui d'una manera o d'una altra, el seu cos va caure al mar on dues nereides, Tetis i Eurínome, el van recollir i el van cuidar a l'illa de Lemnos fins que va créixer. Va succeir que Tetis, la seva mare adoptiva, va acudir a una festa a l'Olimp lluint una preciosa joia que havia estat confeccionada per Hefest; l'ornament va despertar l'enveja de les deesses, especialment d'Hera, qui va obtenir de Tetis el nom de l'orfebre. Hera li va demanar a Hefest que retornés a l'Olimp, desig que no va obtenir, a desgrat dels precs que Tetis i els déus van fer a Hefest; fins que va intervenir el déu Dionís, qui mitjançant una poció va aconseguir la promesa d'Hefest d'acudir a la convocatòria d'Hera, no obstant el déu de la farga va quedar contrariat per la paraula donada en contra de les seves voluntats, per això va enviar a Hera un tron d'or del què una vegada que s'hi va haver assegut, la seva mare no va poder aixecar-se; així que Hefest, amo de la situació, va imposar severes condicions per a retornar a la llar dels déus, una de les quals era contraure matrimoni amb Afrodita, deessa de l'amor. Uns altres sostenen que la deessa de la bellesa va estar disposada a ser esposa d'Hefest a canvi que fabriqués per a ella un collaret semblant al de la nereida Tetis.

No obstant això, Afrodita li va ser infidel pels seus amors amb Ares, el déu de la guerra; quan Hefest va tenir notícia d'aquestes relacions, va preparar un parany: va teixir una xarxa de plata gairebé invisible i la va col·locar sobre el llit on anaven a jeure Ares i Afrodita. Quan la xarxa va atrapar als amants i aquests van començar a cridar, Hefest es va presentar de seguida cridant a tots els déus per a denunciar l'adulteri. Hesiodor conta que el succés va ser motiu de gran aldarull a l'Olimp.

Els fills d'Hefest van ser Cècrops, Erictoni, que va crear els carros per a ocultar la deformitat de les seves cames, i el bandit Cacus.

Va tenir relacions amb la nimfa Cabiro.

Les seves creacions

Prenent com a base argila, Hefest va crear la primera dona, que va rebre per nom Pandora. Hefest va anar creixent i es va fer un hàbil artesà en l'elaboració del ferro i altres metalls. Hom creia que el taller d'Hefest estava situat sota l'Etna. Hefest, utilitzant els seus coneixements, elaborava per a les seves mares adoptives belles joies.

Algunes de les seves creacions més famoses són:

• el ceptre d'Agamèmnon
• les sandàlies alades d'Hermes
• l'armadura d'Aquiles
• el carro d'Helios

Per ajudar-se, comptava amb els treballs dels cíclops i d'autòmates que va crear. Entre aquests destaquen Cedalió, les celedones, Talos i uns trípodes animats que patrullaven l'Olimp

                                       Apol·lo

Etimologia

L'etimologia d'Apol·lo és incerta. Els autors antics varen recollir diversos exemples d'etimologia popular. Així doncs, Plató relaciona el nom al seu Cràtil amb ἀπόλυσις (redimir), ἀπόλουσις (purificació) i ἁπλοῦν (simple), en particular en referència a la forma tessàlia del nom, Ἄπλουν, i finalment amb Ἀει-βάλλων (qui sempre dispara).

També s'ha suggerit^[2][3] que Apol·lo prové de la deïtat hurrita i hittita Aplu, que era força invocada durant els anys de plaga. Aplu prové de l'accadi Aplu Enlil, que significa el fill d'Enlil, un títol que s'aplicava al déu Nergal, que estava relacionat amb Xamaix, el déu babilònic del sol.

Atributs

Els atributs més comuns d'Apol·lo eren l'arc i les fletxes (com la seva germana Àrtemis), o també una lira o una cítara, ja que era el déu de la música, i també el plectre i l'espasa. Un altre emblema típic era el trípode de sacrificis, representatiu dels seus poders profètics. El llorer és l'arbre que li és consagrat, ja que es feia servir en sacrificis expiatoris i també per elaborar la corona de la victòria dels Jocs Pitis, que se celebraven en honor seu cada quatre anys a Delfos. La palmera també li era consagrada perquè havia nascut sota d'una a Delos. Entre els animals que li estaven consagrats s'incloïen els llops, els dofins i els cabirols, els cignes i les cigales (simbolitzant la música), falcons, cornelles, corbs i serps (en al·lusió a les seves funcions com a déu de la profecia), els ratolins i els grifons, mítics híbrids d'àguila i lleó d'origen oriental.

Com a déu de la colonització, Apol·lo aconsellava sobre les colònies, especialment durant l'època de més apogeu, del 750 al 550 aC. Segons la tradició grega, va ajudar els colons cretencs o arcadis a fundar la ciutat de Troia. Tanmateix, aquesta història podria reflectir una influència cultural que tingués la direcció contrària:texts cuneïformes hittites mencionen un déu de l'Àsia Menor anomenat Appaliunas o Apalunas en relació amb la ciutat de Wilusa, mencionada en inscripcions hittites, que actualment se sol considerar idèntica a la grega Ilió per la majoria d'investigadors.

En el context literari Apol·lo representa l'harmonia, l'ordre i la raó, característiques que contrasten amb les de Dionís, déu del vi, que representa l'èxtasi i el desordre. El contrast entre els papers d'aquests déus queda reflectit en els adjectius apol·lini i dionisíac. No obstant això, els grecs creien que les dues qualitats eren complementàries.

Apol·lo romà

Els romans adoptaren el culte a Apol·lo dels grecs. Com déu genuïnament grec, Apol·lo no tenia equivalent directe en la mitologia romana, tot i que els poetes posteriors al·ludiren freqüentment a ell com Febus. Hi havia una tradició en què l'oracle dèlfic era consultat tan aviat com en el període dels reis romans durant el regnat de Tarquini el Superb. Amb motiu d'una pesta el 430 aC, s'establí a Roma el primer temple als camps Flaminis, reemplaçant un antic lloc de culte conegut allà com l'Apollinare. Durant la Segona Guerra Púnica (212 aC) els Ludi Apollinares, foren instituïts en el seu honor, seguint les instruccions d'una profecia atribuïda a Marció. A l'època d'August, que es considerava a si mateix sota l'especial protecció d'Apol·lo i fins i tot es deia que era el seu fill, el seu culte es desenvolupà i es convertí en un dels principals déus de Roma. Després de la batalla d'Actium, que es lliurà prop d'un santuari d'Apol·lo, August amplià el seu antic temple, li dedicà una porció del botí i instituí jocs quinquennals en honor seu. També va erigir-li un nou temple dedicat al mont Palatí. Els sacrificis i oracions al Palatí dedicats a Apol·lo i Diana constituïen la culminació dels jocs seculars, celebrats en el 17 aC per commemorar l'inici d'una nova era.

Ares

                           ARES

En la mitologia grega, Ares (Αρης) és el déu de la guerra. Fill de Zeus i d'Hera. Els romans el van identificar amb Mart.

El seu origen no és hel·lè sinó que prové de la salvatge regió de Tràcia. Els grecs ja tenien altres déus guerrers, com Atena, però Ares és diferent. Ares és temperamental, brutal i sanguinari. Per això els grecs, que veneraven l'equilibri i la intel·ligència, mai no li van donar massa importància. En tots els combats que lliura amb Atena, o fins i tot amb mortals com Heracles o Diomedes, sempre en surt derrotat. Això mostra com els grecs preferien una combinació de força i intel·ligència a la força bruta d'Ares.

En els assumptes amorosos, en canvi, va tenir un enorme èxit. Es va aparellar amb deesses (p.ex. Afrodita),nimfes (Harmonia) i mortals (p.ex. Aglauros) i va tenir nombrosos fills. Els més famosos són Eros, Deimos,Fobos, Ànteros i les Amazones.

Sol ser representat dalt d'un carro de guerra. Té l'elm d'or, porta escut, està cobert d'una armadura de bronze i el seu braç és poderós e incansable. Sol anar acompanyat de Deimos (el terror), Fobos (el pànic) i per la seva germana Enió (l'horror).

Símbolos

Ares tenía una cuadriga tirada por cuatro sementales inmortales con bridas de oro que respiraban fuego.²² Entre los demás dioses, Ares era reconocido por su armadura de bronce y por la lanza que blandía en batalla. Sus pájaros sagrados eran laslechuzas, los pájaros carpinteros y especialmente los buitres. Según las Argonáuticas²³ los pájaros de Ares (Ornithes Areioi) eran una bandada de pájaros cuyas plumas podían lanzar como dardos y que guardaban el altar que las amazonasdedicaron al dios en una isla del mar Negro. Su animal favorito era el perro.

En el arte griego clásico sus atributos usuales eran un casco crestado y una lanza con la cual derrotaba fácilmente a sus enemigos.

Mitología

 

Posidó

En la mitologia grega, Posidó (en grec Ποσειδών) era el déu dels oceans. Malgrat que va ser el rei dels mars, mai es traslladava en vaixell, solia moure's amb una quàdriga impulsada per dofins. Té el seu equivalent en lamitologia romana en el déu Neptú. Els seus atributs són el cavall i el trident. També se l'anomenava Asfali.

Estava casat amb Amfitrite. La història d'amor entre Posidó i Amfitrite va començar quan Posidó va veure a la Nereida Amfitrite ballar a l'illa de Naxos. Posidó es va enamorar d'ella i li va demanar matrimoni però aquesta li va respondre que no. Amfitrite es va amagar a la serralada de l'Atles però un dofí la va trobar i la va convèncer perquè es casés amb Posidó. Posidó, agraït, va crear la constel·lació del Dofí.

etimologia

La primera idea conservada del nom , escrit en lineal B , és Po - es - dóna - o o Po - es - dóna - wo - ne , que corresponen a Poseidaōn i Poseidawonos en grec micènic ; en grec homèric apareix com Ποσειδάων ( Poseidaōn ) ; en eòlic com Ποτειδάων ( Poteidaōn ) ; i en dòric com Ποτειδάν ( Poteidan ) , Ποτειδάων ( Poteidaōn ) i Ποτειδᾶς ( Poteidas } .5 Un epítet comú de Posidó és Γαιήοχος Gaiēochos , ' agitador de la Terra' , epítet que també s'identifica en tauletes en lineal B.6

Els orígens del nom « Posidó » no estan molt clars . Una teoria el divideix en un element que significa ' marit ' o 'senyor ' ( πόσις posis , del Peu * pótis ) i un altre que significa ' terra ' ( δᾶ dóna , dòric per γῆ gē ) , obtenint alguna cosa com ' senyor o espòs de la Terra ' , cosa que el relacionaria amb Demèter , ' mare de la Terra ' . [ cita requerida ] Walter Burkert considera que « el segon element dóna roman desesperadament ambigu » i troba la interpretació ' consort de la Terra ' «bastant impossible de demostrar » .7 Una altra teoria interpreta el segon element com relacionat amb la paraula Dawon , 'aigua' en alguns idiomes indoeuropeus ( per exemple sànscrit , df'nu : dew ) ; això faria que Posei - Dawon fos el 'senyor de les aigües' .8 Hi ha també la possibilitat que la paraula tingui un origen pre- griego.9

Zeus

 

Zeus en la mitologia

En la mitologia grega Zeus és el déu suprem de l'Olimp. Fill de Cronos (Saturn en la mitologia romana) i Rea. Té el seu equivalent en la mitologia romana en el déu Júpiter i en l'hindú Indra. Va lluitar contra el seu pare amb el suport de la resta de déus i en derrotar-lo va ocupar el seu tron a l'Olimp.^[1]

Els seus atributs són el llamp, l'àliga, el toro, i el roure. Se'l sol representar o bé dempeus amb el llamp a la mà dreta alçada, o bé assegut en posat majestàtic.

Va casar-se amb Hera però tingué diferents embolics i fills amb altres dones ja fossin divines o mortals i també va mantenir relacions amb algun noiet com Ganimedes. Una de les seves dones era Mnemòsine, deesa de la memòria. Amb ella va tenir nou filles, les muses: Euterpe, Terpsícore, Polímnia, Melpòmene, Talia, Cal·líope,Urània, Clio i Èrato. Alguna de les seves conquestes femenines són Alcmena, una mortal anomenada Leda a la qual Zeus va posseir convertit en cigne, o Europa. Per tal d'aconseguir els seus desitjos era capaç de transformar-se en qualsevol animal. A més, posseïa el domini sobre les tempestes, els llamps i els trons.

Naixement

Cronos va ser pare de diversos fills amb Rea: Hèstia, Demèter, Hera, Hades i Posidó, però se'ls va empassar així que van néixer, ja que Gea i Urà li havien revelat que seria destronat pel seu propi fill, tal com ell havia destronat el seu pare. Però quan Zeus estava a punt de néixer, Rea va demanar consell a Gea per ordir un pla que el salvés, i així Cronos tingués el just càstig als actes contra Urà i contra els seus propis fills. Rea es va amagar a l'illa de Creta, on va donar a llum a Zeus, segons unes versions al mont Ida i segons unes altres al mont Dicte. Després va enganyar Cronos, donant-li una pedra envoltada en bolquers que aquest es va empassar sense desconfiar-ne.

Infantesa

Rea va amagar Zeus en una cova del Mont Ida a Creta. Segons diverses versions d'aquesta història, Zeus va ser criat:

1. Per Gea.
2. Per una cabra anomenada Amaltea, mentre que una companyia de Curetes o Coribantes (soldats o déus menors) ballaven, cridaven i donaven cops per fer soroll perquè Cronos no sentís els plors del nen.
3. Per una nimfa anomenada Adamantea. Com que Cronos governava la terra, els cels i el mar, ella el va amagar penjant-lo amb una corda d'un arbre, i així quedava suspès entre la terra, el mar i el cel, essent doncs invisible al seu pare.
4. Per una nimfa anomenada Cinosura. En agraïment, Zeus la va fer pujar entre els estels després de la seva mort.
5. Per Melisa, qui el va alimentar amb llet de cabra i mel.
6. Per una família de pastors sota la promesa que les seves ovelles estarien protegides dels llops.